L’aigua és vida? No sempre

Sí, l’aigua és font de vida. Sempre? No, no sempre. Són nombroses les malalties infeccioses que tenen l’aigua en l’origen. Són les anomenades malalties d’origen hídric, i algunes d’elles no són poc greus. Han causat, i segueixen causant, molts morts.

Aquestes malalties es poden classificar, segons la ruta de transmissió ambiental, en quatre grups, tal i com proposen Mara i Feachem (1999): les de transmissió fecal-oral; les transmeses per l’aigua de rentada o de bany; les causades per patògens que tenen en l’aigua, o en organismes aquàtics, el seu hàbitat natural o hoste natural; i les transmeses per insectes que crien en l’aigua.

Posem alguns exemples. Entre les malalties de transmissió fecal-oral hi trobem el còlera o la gastroenteritis, així com la febre tifoide o la poliomielitis, a part d’altres problemes renals, hepatitis víriques o úlceres d’estómac o duodè. Entre les malalties que es transmeten per l’aigua de bany hi ha les infeccions per pseudomonas a l’orella o el tracoma, responsable del 3% dels cecs del món. Pel que fa al tercer grup, el de les infeccions causades per patògens que tenen en l’aigua el seu hàbitat, o el dels seus hostes naturals, hi ha la legionel·losi i l’esquistosomiasi, entre d’altres. Finalment, la malària, la febre groga o el dengue són exemples de malalties transmeses per mosquits, que es crien a l’aigua.

 

Sí, és cert que en gran part aquestes malalties es troben en llocs pobres, amb un accés difícil a l’aigua neta i potable. Però s’ha d’anar amb compte i seguir vetllant per mantenir una bona qualitat de l’aigua -i millorar la dels països pobres-, tant a nivell d’instal·lacions com de l’entorn. Per això és important canalitzar i depurar les aigües residuals, alhora que garantir una aigua destinada al consum humà potable, protegint les captacions i fent un correcte manteniment de les xarxes d’abastament d’aigua potable. Així s’estalvien malalties, algunes lleus, però també moltes de greus.